Context històric i artístic

Proposta façana
Edifici “Una altra mirada” – guanyador del concurs

Concurs per renovar la façana

El 2014, el Col·legi d’Arquitectes, en una aposta decidida per adaptar l’edifici de la seva seu a les necessitats del segle XXI, va convocar un concurs per a la renovació de la façana. Als concursants se’ls demanava una proposta que seguís uns criteris de reinterpretació de la visualitat i materialitat del projecte original de 1962 de l’arquitecte Xavier Busquets i, alhora, en millorés les prestacions atenent principalment a criteris d’eficiència ambiental i energètica, control d’assolellament, control acústic i facilitat de manteniment.

Els reptes que es perseguien amb el concurs eren:
– Restaurar, que no vol dir reproduir, un element amb valor cultural, catalogat com patrimoni arquitectònic.
– Satisfer els requeriments d’un edifici per al segle XXI: a nivell funcional, mediambiental i d’estalvi energètic.
– Mantenir el compromís d’exemplaritat que té el Col·legi d’Arquitectes pel que fa a les seves actuacions. El concurs havia de fomentar el debat i la millora contínua en un àmbit, el de la rehabilitació, que és i serà el protagonista de les intervencions a fer en el parc edificat existent.

El concurs constava de dues fases. Del total de 98 concursants que es van presentar a la primera fase, el jurat va seleccionar els 12 finalistes que passarien a la 2a fase de concurs.

El 3 juny de 2014, el Jurat, presidit pel degà del Col·legi d’Arquitectes, Lluís Comerón, i format pels arquitectes Rafael Moneo, Carme Pigem, Elisabeth Capdeferro, Albert Cuchí, Carlos Ferrater, Anna Tostoes, Fernando Marzá, Enric Mir i, com a secretària, Assumpció Puig, va proposar com a guanyador del concurs el projecte presentat amb el lema “Una altra mirada”, corresponent a l’equip composat per la societat Fuses-Viader Arquitectes SLP —Josep Fuses i Joan M. Viader—, i els arquitectes Jorge Perea i Jordi Mansilla.


Ubicació del edifici

Si bé el Col·legi ja existia des de feia molts anys, la seva implantació física al cor de Barcelona, en un edifici de reconeguda singularitat, ha contribuït encara més a l’arrelament de la institució a la ciutat. La decisió d’ubicar l’edifici en un solar del casc antic, prop dels organismes de l’Administració Pública, tenia un doble significat: el de la comoditat i eficàcia en les gestions, i el repte d’enfortir la presència del col·lectiu dins la societat, i en particular a l’activitat cultural de la ciutat.

Els orígens de la urbanització de la zona on actualment s’ubica el COAC s’han de buscar en un procés marcat per l’augment de la producció agrícola i l’inici de l’expansió comercial. Això, sumat a la densificació de la ciutat emmurallada, va provocar l’aparició de vilanoves al voltant de la ciutat romana a partir del segle X. Un dels nous nuclis de població, la Vilanova dels Arcs, va néixer a l’entorn de l’aqüeducte romà en ruïnes. Allà s’hi establiren ràpidament obradors i tallers regentats per menestrals o petits burgesos dedicats a l’activitat comercial, sobretot al voltant del mercat que s’havia originat a l’exterior del Portal del Bisbe.

A mitjan segle XIV, seguint una dinàmica de renovació urbanística, el Consell de la ciutat va veure la necessitat d’ampliar la plaça que havia aparegut amb la realització del mercat. Així, es començaren a enderrocar les cases que hi havia al davant del Portal del Bisbe, i el 1358 la plaça, que s’anomenaria plaça Nova, ja estava acabada. Durant els segles XV i XVI es van realitzar diverses reformes, com la construcció de la casa de la Canonja, on es va establir la Pia Almoina, o l’ampliació del Pla de la Seu.

La ciutat, i amb ella el barri de la Catedral, va ser objecte al llarg del segle XIX d’una sèrie de modificacions. El 1854 van desaparèixer les muralles d’origen medieval; i entre 1908 i 1913 es va obrir la Via Laietana. La plaça Nova, fins a la dècada del 1940, va ser una plaça tancada, típicament medieval. El 1941 s’inicià l’enderrocament de gran quantitat d’edificacions de davant de la Catedral, moltes d’elles malmeses pels efectes dels bombardeigs de 1938, durant la Guerra Civil. El primer ajuntament franquista va prosseguir d’aquesta manera la reforma, que va significar la creació de l’avinguda de la Catedral.

Més recentment, la plaça i l’avinguda van ser objecte d’una excavació arqueològica intensiva abans de la construcció d’un aparcament subterrani, i el 1991 va ser de nou urbanitzada.


Els frisos de Picasso

Un cop fallat el concurs per a la realització de la nova seu del Col·legi al projecte de Xavier Busquets, l’any 1958 l’arquitecte es va posar en contacte amb Pablo Picasso a fi de demanar la seva col·laboració per resoldre la part de façana que envoltava la sala d’actes.

Després d’àmplies i amistoses discussions, el procediment a seguir per l’artista fou el de l’”esgrafiat” al doll de sorra. Aquest procediment havia estat practicat per primer cop a Oslo, a l’edifici del Govern de Noruega, on es van reproduir dibuixos de Picasso substituint la línia del dibuix per un solc, obtingut sobre formigó de ciment blanc i àrids negres mitjançant un doll de sorra.

Amb l’objectiu que Picasso pogués ambientar-se, Busquets li va enviar perspectives de l’edifici i àmplies col·leccions fotogràfiques que reproduïen no només el seu emplaçament i aspecte futur, sinó també moltes manifestacions populars tradicionals de la ciutat. Per a l’execució dels dibuixos es van portar a l’artista els tres plafons, frontal i laterals, a escala 1:10, en tela.

L’octubre de 1960 Picasso va realitzar els dibuixos al carbó. Per triar els temes per als plafons exteriors es va inspirar en motius d’arrel mediterrània reflectits en aspectes populars (els gegants, els xiquets de Valls, els tres tombs, etc). Pel que fa als plafons interiors, un s’inspira en l’antic carrer dels Arcs i l’altre en la sardana. Tots els dibuixos van ser generosament donats per l’artista per amor a Barcelona.

La perfecta reproducció i ampliació dels dibuixos originals es va aconseguir mitjançant sistemes fotogràfics. Es va procedir al gravat “esgrafiat” sobre formigó, mitjançant doll de sorra. El realitzador va ser l’artista noruec Carl Nesjar. Finalment, es va donar una capa de silicona per evitar que la pluja, barrejada amb pols, pogués formar adollaments.


Concurs de projectes

Maqueta edifici COAC

Concurs de projectes per a la nova seu 1956

Les activitats del Col·legi als anys 50 feien necessaris més espais dels que es disposava en aquell moment. Així, l’any 1956 la Junta General del Col·legi va acordar concórrer a la subhasta del solar de la plaça Nova i va aprovar la convocatòria d’un Concurs d’avantprojectes entre els arquitectes col·legiats.

Les bases del concurs, publicades el 26 d’octubre de 1956, estipulaven que “dins de la natural llibertat de composició, l’edifici haurà d’atenir-se a les disposicions de les Ordenances Municipals…”. Això va donar lloc a dues interpretacions diferents: la submissió estricta a les alineacions oficials o bé la possibilitat de separar-se’n.

El Jurat, presidit pel degà del Col·legi, Manuel de Solà-Morales, i format per F.J. Carvajal, A. Florensa, J. M. Ros, Gio Ponti, J.H. van der Broeck, Carles de Miguel i A. Perpiñà, va entendre que aquest doble plantejament feia impossible una qualificació conjunta. Per això va considerar necessària la creació de dues sèries de qualificacions, amb els seus premis corresponents. Adjudicà els dos primers premis a l’avantprojecte de G. Giráldez, P. López-Íñigo i J. Subías i al de X. Busquets. El Jurat, a més, va recomanar a la Junta de Govern que procedís a la convocatòria d’un nou concurs, prèvia sol·licitud a l’Ajuntament de l’autorització a fi que, amb l’única limitació d’alçada i volum, es pogués aconseguir la solució arquitectònica òptima.

Un cop obtinguda l’autorització, el 29 de gener de 1958 es va convocar el segon Concurs d’Avantprojectes, al qual es van presentar 25 propostes. El Jurat, format pels mateixos arquitectes amb la incorporació d’A. Bonet Castellana i Alfred Roth, va emetre la decisió el 26 de juny de 1958, decidint de forma unànime concedir el 1r premi a l’avantprojecte presentat per Xavier Busquets.

Documents d’interès