A mitjan segle XIV, seguint una dinàmica de renovació urbanística, el Consell de la ciutat va veure la necessitat d’ampliar la plaça que havia aparegut amb la realització del mercat. Així, es començaren a enderrocar les cases que hi havia al davant del Portal del Bisbe, i el 1358 la plaça, que s’anomenaria plaça Nova, ja estava acabada. Durant els segles XV i XVI es van realitzar diverses reformes, com la construcció de la casa de la Canonja, on es va establir la Pia Almoina, o l’ampliació del Pla de la Seu.

La ciutat, i amb ella el barri de la Catedral, va ser objecte al llarg del segle XIX d’una sèrie de modificacions. El 1854 van desaparèixer les muralles d’origen medieval; i entre 1908 i 1913 es va obrir la Via Laietana. La plaça Nova, fins a la dècada del 1940, va ser una plaça tancada, típicament medieval. El 1941 s’inicià l’enderrocament de gran quantitat d’edificacions de davant de la Catedral, moltes d’elles malmeses pels efectes dels bombardeigs de 1938, durant la Guerra Civil. El primer ajuntament franquista va prosseguir d’aquesta manera la reforma, que va significar la creació de l’avinguda de la Catedral.

Més recentment, la plaça i l’avinguda van ser objecte d’una excavació arqueològica intensiva abans de la construcció d’un aparcament subterrani, i el 1991 va ser de nou urbanitzada.

L’octubre de 1960 Picasso va realitzar els dibuixos al carbó. Per triar els temes per als plafons exteriors es va inspirar en motius d’arrel mediterrània reflectits en aspectes populars (els gegants, els xiquets de Valls, els tres tombs, etc). Pel que fa als plafons interiors, un s’inspira en l’antic carrer dels Arcs i l’altre en la sardana. Tots els dibuixos van ser generosament donats per l’artista per amor a Barcelona.

La perfecta reproducció i ampliació dels dibuixos originals es va aconseguir mitjançant sistemes fotogràfics. Es va procedir al gravat “esgrafiat” sobre formigó, mitjançant doll de sorra. El realitzador va ser l’artista noruec Carl Nesjar. Finalment, es va donar una capa de silicona per evitar que la pluja, barrejada amb pols, pogués formar adollaments.

El Jurat, presidit pel degà del Col·legi, Manuel de Solà-Morales, i format per F.J. Carvajal, A. Florensa, J. M. Ros, Gio Ponti, J.H. van der Broeck, Carles de Miguel i A. Perpiñà, va entendre que aquest doble plantejament feia impossible una qualificació conjunta. Per això va considerar necessària la creació de dues sèries de qualificacions, amb els seus premis corresponents. Adjudicà els dos primers premis a l’avantprojecte de G. Giráldez, P. López-Íñigo i J. Subías i al de X. Busquets. El Jurat, a més, va recomanar a la Junta de Govern que procedís a la convocatòria d’un nou concurs, prèvia sol·licitud a l’Ajuntament de l’autorització a fi que, amb l’única limitació d’alçada i volum, es pogués aconseguir la solució arquitectònica òptima.

Un cop obtinguda l’autorització, el 29 de gener de 1958 es va convocar el segon Concurs d’Avantprojectes, al qual es van presentar 25 propostes. El Jurat, format pels mateixos arquitectes amb la incorporació d’A. Bonet Castellana i Alfred Roth, va emetre la decisió el 26 de juny de 1958, decidint de forma unànime concedir el 1r premi a l’avantprojecte presentat per Xavier Busquets.